Una charla con...Gerard Quintana

Nascut a Girona, Gerard Quintana va començar la seva carrera musical amb el grup Sopa de Cabra. La biografia del grup és prou coneguda, i representa una part molt important de la història de la música rock desenvolupada als països de parla catalana, i en general a la història de la música. Després de formar part de Sopa de Cabra, Gerard Quintana decideix enregistrar el seu primer disc en solitari, Senyals de Fum, i l’any 2008 presenta el seu segon treball, Treu Banya. Deprés vendrien més; al 2010 "De terrat en terrat"

Gerard Quintana també ha intervingut en tertúlies radiofòniques i televisives, és autor d’articles a la secció de Rock & Classics del diari Avui, i ha participat també en espectacles poeticomusicals.

Aqui teniu l'entrevista, espero que us agradi!


Bones tardes Gerard,

En primer lloc voldria agrair-te que m’hagis concedit part del teu temps. M’agradaria concebre aquesta entrevista no com a tal, més be com una conversa informal (com el títol de la secció del blog indica: “Una conversa amb…”).

Ho intentarem...

-Amb els Sopa de Cabra marcàreu un abans i un després en el panorama del rock català. Com veus ara aquella època i que n’extreus?


Aquell era un moment en el que el focus d'atenció musical s'havia traslladat de Barcelona a Madrid. Després de la transició i de l'obertura democràtica, coincidint amb el trasllat de la gran industria musical a la capital d'Espanya, a diferència de la industria editorial que segueix a Barcelona encara.
La "Movida Madrileña", recolzada pels mitjans públics com Radio 3 (RNE) i per l'alcalde Enrique Tierno Galván, es converteix en l'epicentre de la creació musical. Fins i tot les propostes catalanes majoritàries es projecten des d'allà. Loquillo, Los Rebeldes, El Último de la Fila...
De sobte, en un contexte pre-olímpic d'eufòria identitària, amb una generació educada des del pre-escolar en català, sorgeixen un seguit de propostes de comarques, amb naturalitat i espontaneïtat, que connecten amb el nou públic. A partir d'aquí, nosaltres varem ser els primers sorpresos d'aquell fenomen anomenat "rock català". No teniem referents propers per entendre tot allò. Ho vivíem dia a dia i hi posàvem l'ànima.
És amb el temps que prens la perspectiva per veure que tard o d'hora havien de sortir propostes com la nostra, la de Sau, Els Pets, Sangtraït, Lax'n Busto, Umpapah, Albert Pla. El paper de la normalització lingüística també va ser important. La majoria de grups teníem la necessitat d'expressar-nos de la manera més directa possible, fugint d'un llenguatge massa arcaïtzant o culte, fugint en un primer moment de la metàfora i buscant la llengua col•loquial, de carrer.
L'obertura a les influències musicals més majoritàries, el pop i el rock, també va ajudar a que aquella moguda arribés més fàcilment al gran públic, i que finalment hi hagués un repertori renovat en la nostra escena musical. Semblant al que està passant ara amb grups com Manel, Els Amics de les Arts, Antonia Font, Mishima...

-Ets músic i a més t'han definit com a poeta; comunicador etc...Com et definiries tu en una sola frase, o molt breument?

Una persona molt curiosa i empàtica, i també molt tossuda, que mira de créixer i de realitzar els seus somnis, els de veritat, els que et proporcionen pau interior.-

La teva carrera en solitari s’ha dirigit i ha evolucionat d’una manera molt diferent a l’època dels Sopa de Cabra. Cap a on creus que es dirigeix la teva música? Que hi cerques?

La meva música té esperit de viatge. Cada disc és una nova estació en la que espero trobar nous paisatges, nous ambients, nous punts de vista. D'altra manera el viatge seria sempre en cercles, per tornar sempre a la mateixa estació i a la mateixa cançó, fins a fer un forat a la pell de la il•lusió i caure en el tedi, la rutina i la grisor. Més que trobar, el que vull és seguir buscant.

-El disc “De terrat en terrat” que va ser produït per l’Albert Pla” i publicat per Música Global, ens mostra una visió molt allunyada del que normalment has fet. La idea bàsica és una trobada informal al carrer entre uns quants músics. Com a convidats, Diego Cortés, Albert Pla, Judith Farrés i Beth... com neix la idea de fer un disc així i perquè?

Va ser per culpa de la crisi. Quan va arribar vaig decidir-me a tirar endavant un projecte anomenat: "Cançons urgents per a una crisi". Vaig pensar que el lloc on es fa més evident la crisi i els seus símptomes és a la ciutat. I vaig començar a observar-la i a enregistrar-la. La ciutat em va sorprendre i em vaig llençar a fer-ne un retrat personal. A l'Albert Pla, bon amic, el va seduir el projecte i em va convidar a acabar-lo a casa seva. I així va ser. És el primer disc en el que no parlo de mi, ni de com ressonen les coses dins meu. Cedeixo el protagonisme a la ciutat i jo faig de cronista. Això em permet apropar-me a estils musicals i a sonoritats que no em son pròpies, però formen part del retrat sonor del centre de Barcelona al 2009, que és quan vaig fer el disc.

-Quina opinió tens respecte a la Llei Sinde?

Em sembla que necessitaríem una entrevista sencera per tractar aquest tema. Som en plena revolució tecnològica i això canviarà les nostres vides i la forma de viure-les. Ja va passar fa uns segles amb la revolució industrial, la relació de l'home amb el treball, amb l'oci, la família, tot va canviar.
La Llei Sinde no serà la solució al model cultural de futur. Sento que estem a les palpentes, mirant de tapar forats en un mur que amaga un oceà que l'empeny. Massa tabús i massa discursos incomplerts. El negoci de la música ha crescut aquests darrers anys però ha canviat de mans. I d'això no se’n parla. La cultura no pot ser gratuïta per seguir existint. El que pot ser gratuït és l'accés a la xarxa. Precisament els que faciliten l'accés a la xarxa son els que s'han fet amb el negoci de la música i de la cultura en general. Però ningú gosa collar a les grans operadores d'ADSL. Ni tan sols els internautes.



-El Gerard Quintana és un gran lector, el que tal vegada poca gent sap es que volia ser escriptor, es cert?

Jo vaig entrar al mon de la música, primer com a lletrista i després com a cantant, si. Sempre he escrit i ho segueixo fent.

Quin gènere t’hauria agradat tractar?

Escric relats, poesia, narrativa, assaig....Em sembla que hi ha un moment per cada cosa. També per a la fusió dels gèneres literaris.

-La teva música en moltes ocasions s’ha relacionat amb la literatura i amb la poesia. Has fet algunes versions de poemes d’autors diversos. Quins poetes t’agrada més llegir, alguna recomanació?

Joan MArgarit és un dels grans poetes vius que tenim i la seva lectura és brutalment enriquidora. Però jo vaig començar als 14 anys a llegir els poetes de la generació "beat" com Ginsberg o Corso. D'aquí vaig passar ràpidament a Dylan o PAtti Smith que bevien de la poesia "beat" i de la seva actitud.
M'agraden els poetes del meu temps. HE musicat a David CAstillo, Joan MArgarit, Dolors Miquel, Enric Casasses, Jordi Guardans...i molts més. De fet aquest és un exercici que faig constantment. Tinc molta poesia catalana contemporània musicada. Algun dia potser ho publicaré.

-Quins projectes tens a la vista? Ens podries adelantar alguna cosa o donar una breu pinzellada?

Aquest any celebraré els 25 anys al món de la música i unes quantes coses més. Estic treballant en un parell de treballs discogràfics. Però encara és aviat per detallar-ho. Seguiré reballant a la radio, un dels mitjans més atractius. I també participaré en una sèrie de tv que s'estrenarà a Tv3 aquest any, amb Rosa MAria Sardà i Verònica Forqué entre d'altres. Es diu DIVINES, i faig un paperet totalment oposat a mi.

-I una pregunta que voldria fer, ja que m’ha resultat curiós llegir al perfil del teu facebook. Creences religioses: “inclassificable”. Quines son les teves creences, o què opines de la paraula religió?

La religió, segons el meu punt de vista, forma part de la intimitat de cada persona, i quan es converteix en un fet col•lectiu i fins i tot vertebrador d'una societat, pot ser devastadora.
Una cosa son els valors que compartim i l'altre és com els vivim.
La meva espiritualitat la vaig construint dia a dia, no és fruit de cap doctrina, tot i que he mirat de conèixer-les totes. Em sembla que podem aprendre de totes les cultures i construir un sincretisme personal que ens faci més certs.

-I per acabar et demanaria si em podries anomenar:

Una cançó: la que estic escoltant ara mateix, "Hymne à l'Amour" d'Edith Piaf.
Una cita: "La millor manera de fracassar és voler tenir content a tothom" d'Oscar Wilde. Per exemple...
Un desig: "Que guanyem consciència. Quan tens fills te n'adones que el món no comença i acaba en un mateix. La terra no és de qui la compra, sinó que en comprar-la adquireixes la responsabilitat de l'ús de la terra que compres de cara a les properes generacions. Que aturem aquesta carrera cap al no res i construïm un món més sostenible i equilibrat, ara que ja és global".
Moltíssimes gràcies Gerard, espero que venguis aviat a Mallorca en concert. Molta llum!