martes, 15 de febrero de 2011

Una charla con...Gerard Quintana




Nascut a Girona, Gerard Quintana va començar la seva carrera musical amb el grup Sopa de Cabra. La biografia del grup és prou coneguda, i representa una part molt important de la història de la música rock desenvolupada als països de parla catalana, i en general a la història de la música. Després de formar part de Sopa de Cabra, Gerard Quintana decideix enregistrar el seu primer disc en solitari, Senyals de Fum, i l’any 2008 presenta el seu segon treball, Treu Banya. Deprés vendrien més; al 2010 "De terrat en terrat"

Gerard Quintana també ha intervingut en tertúlies radiofòniques i televisives, és autor d’articles a la secció de Rock & Classics del diari Avui, i ha participat també en espectacles poeticomusicals.

Aqui teniu l'entrevista, espero que us agradi!


Bones tardes Gerard,

En primer lloc voldria agrair-te que m’hagis concedit part del teu temps. M’agradaria concebre aquesta entrevista no com a tal, més be com una conversa informal (com el títol de la secció del blog indica: “Una conversa amb…”).

Ho intentarem...

-Amb els Sopa de Cabra marcàreu un abans i un després en el panorama del rock català. Com veus ara aquella època i que n’extreus?


Aquell era un moment en el que el focus d'atenció musical s'havia traslladat de Barcelona a Madrid. Després de la transició i de l'obertura democràtica, coincidint amb el trasllat de la gran industria musical a la capital d'Espanya, a diferència de la industria editorial que segueix a Barcelona encara.
La "Movida Madrileña", recolzada pels mitjans públics com Radio 3 (RNE) i per l'alcalde Enrique Tierno Galván, es converteix en l'epicentre de la creació musical. Fins i tot les propostes catalanes majoritàries es projecten des d'allà. Loquillo, Los Rebeldes, El Último de la Fila...
De sobte, en un contexte pre-olímpic d'eufòria identitària, amb una generació educada des del pre-escolar en català, sorgeixen un seguit de propostes de comarques, amb naturalitat i espontaneïtat, que connecten amb el nou públic. A partir d'aquí, nosaltres varem ser els primers sorpresos d'aquell fenomen anomenat "rock català". No teniem referents propers per entendre tot allò. Ho vivíem dia a dia i hi posàvem l'ànima.
És amb el temps que prens la perspectiva per veure que tard o d'hora havien de sortir propostes com la nostra, la de Sau, Els Pets, Sangtraït, Lax'n Busto, Umpapah, Albert Pla. El paper de la normalització lingüística també va ser important. La majoria de grups teníem la necessitat d'expressar-nos de la manera més directa possible, fugint d'un llenguatge massa arcaïtzant o culte, fugint en un primer moment de la metàfora i buscant la llengua col•loquial, de carrer.
L'obertura a les influències musicals més majoritàries, el pop i el rock, també va ajudar a que aquella moguda arribés més fàcilment al gran públic, i que finalment hi hagués un repertori renovat en la nostra escena musical. Semblant al que està passant ara amb grups com Manel, Els Amics de les Arts, Antonia Font, Mishima...


-Ets músic i a més t'han definit com a poeta; comunicador etc...Com et definiries tu en una sola frase, o molt breument?

Una persona molt curiosa i empàtica, i també molt tossuda, que mira de créixer i de realitzar els seus somnis, els de veritat, els que et proporcionen pau interior.-

La teva carrera en solitari s’ha dirigit i ha evolucionat d’una manera molt diferent a l’època dels Sopa de Cabra. Cap a on creus que es dirigeix la teva música? Que hi cerques?

La meva música té esperit de viatge. Cada disc és una nova estació en la que espero trobar nous paisatges, nous ambients, nous punts de vista. D'altra manera el viatge seria sempre en cercles, per tornar sempre a la mateixa estació i a la mateixa cançó, fins a fer un forat a la pell de la il•lusió i caure en el tedi, la rutina i la grisor. Més que trobar, el que vull és seguir buscant.

-El disc “De terrat en terrat” que va ser produït per l’Albert Pla” i publicat per Música Global, ens mostra una visió molt allunyada del que normalment has fet. La idea bàsica és una trobada informal al carrer entre uns quants músics. Com a convidats, Diego Cortés, Albert Pla, Judith Farrés i Beth... com neix la idea de fer un disc així i perquè?

Va ser per culpa de la crisi. Quan va arribar vaig decidir-me a tirar endavant un projecte anomenat: "Cançons urgents per a una crisi". Vaig pensar que el lloc on es fa més evident la crisi i els seus símptomes és a la ciutat. I vaig començar a observar-la i a enregistrar-la. La ciutat em va sorprendre i em vaig llençar a fer-ne un retrat personal. A l'Albert Pla, bon amic, el va seduir el projecte i em va convidar a acabar-lo a casa seva. I així va ser. És el primer disc en el que no parlo de mi, ni de com ressonen les coses dins meu. Cedeixo el protagonisme a la ciutat i jo faig de cronista. Això em permet apropar-me a estils musicals i a sonoritats que no em son pròpies, però formen part del retrat sonor del centre de Barcelona al 2009, que és quan vaig fer el disc.

-Quina opinió tens respecte a la Llei Sinde?

Em sembla que necessitaríem una entrevista sencera per tractar aquest tema. Som en plena revolució tecnològica i això canviarà les nostres vides i la forma de viure-les. Ja va passar fa uns segles amb la revolució industrial, la relació de l'home amb el treball, amb l'oci, la família, tot va canviar.
La Llei Sinde no serà la solució al model cultural de futur. Sento que estem a les palpentes, mirant de tapar forats en un mur que amaga un oceà que l'empeny. Massa tabús i massa discursos incomplerts. El negoci de la música ha crescut aquests darrers anys però ha canviat de mans. I d'això no se’n parla. La cultura no pot ser gratuïta per seguir existint. El que pot ser gratuït és l'accés a la xarxa. Precisament els que faciliten l'accés a la xarxa son els que s'han fet amb el negoci de la música i de la cultura en general. Però ningú gosa collar a les grans operadores d'ADSL. Ni tan sols els internautes.




-El Gerard Quintana és un gran lector, el que tal vegada poca gent sap es que volia ser escriptor, es cert?

Jo vaig entrar al mon de la música, primer com a lletrista i després com a cantant, si. Sempre he escrit i ho segueixo fent.

Quin gènere t’hauria agradat tractar?

Escric relats, poesia, narrativa, assaig....Em sembla que hi ha un moment per cada cosa. També per a la fusió dels gèneres literaris.

-La teva música en moltes ocasions s’ha relacionat amb la literatura i amb la poesia. Has fet algunes versions de poemes d’autors diversos. Quins poetes t’agrada més llegir, alguna recomanació?

Joan MArgarit és un dels grans poetes vius que tenim i la seva lectura és brutalment enriquidora. Però jo vaig començar als 14 anys a llegir els poetes de la generació "beat" com Ginsberg o Corso. D'aquí vaig passar ràpidament a Dylan o PAtti Smith que bevien de la poesia "beat" i de la seva actitud.
M'agraden els poetes del meu temps. HE musicat a David CAstillo, Joan MArgarit, Dolors Miquel, Enric Casasses, Jordi Guardans...i molts més. De fet aquest és un exercici que faig constantment. Tinc molta poesia catalana contemporània musicada. Algun dia potser ho publicaré.


-Quins projectes tens a la vista? Ens podries adelantar alguna cosa o donar una breu pinzellada?

Aquest any celebraré els 25 anys al món de la música i unes quantes coses més. Estic treballant en un parell de treballs discogràfics. Però encara és aviat per detallar-ho. Seguiré reballant a la radio, un dels mitjans més atractius. I també participaré en una sèrie de tv que s'estrenarà a Tv3 aquest any, amb Rosa MAria Sardà i Verònica Forqué entre d'altres. Es diu DIVINES, i faig un paperet totalment oposat a mi.

-I una pregunta que voldria fer, ja que m’ha resultat curiós llegir al perfil del teu facebook. Creences religioses: “inclassificable”. Quines son les teves creences, o què opines de la paraula religió?

La religió, segons el meu punt de vista, forma part de la intimitat de cada persona, i quan es converteix en un fet col•lectiu i fins i tot vertebrador d'una societat, pot ser devastadora.
Una cosa son els valors que compartim i l'altre és com els vivim.
La meva espiritualitat la vaig construint dia a dia, no és fruit de cap doctrina, tot i que he mirat de conèixer-les totes. Em sembla que podem aprendre de totes les cultures i construir un sincretisme personal que ens faci més certs.


-I per acabar et demanaria si em podries anomenar:

Una cançó: la que estic escoltant ara mateix, "Hymne à l'Amour" d'Edith Piaf.
Una cita: "La millor manera de fracassar és voler tenir content a tothom" d'Oscar Wilde. Per exemple...
Un desig: "Que guanyem consciència. Quan tens fills te n'adones que el món no comença i acaba en un mateix. La terra no és de qui la compra, sinó que en comprar-la adquireixes la responsabilitat de l'ús de la terra que compres de cara a les properes generacions. Que aturem aquesta carrera cap al no res i construïm un món més sostenible i equilibrat, ara que ja és global".
Moltíssimes gràcies Gerard, espero que venguis aviat a Mallorca en concert. Molta llum!

domingo, 13 de febrero de 2011

Una charla con...

Muy pronto en el blog, reapertura de la sección "Una charla con..." en la que entrevisto (o mejor dicho mantengo una charla, con escritores, ilustradores, músicos, fotógrafos...

(Podéis leer en entradas antiguas quiénes fueron los entrevistados en otras ocasiones).

En breve más...

viernes, 4 de febrero de 2011

El Osario



EL OSARIO

―Mucho se ha especulado sobre el lugar donde ella vivió, murió y regresó a la vida, aunque poco se sabe que sea cierto. La prensa volvió locos a los ciudadanos durante mucho tiempo, fabulando e inventando mil historias sobre su figura. La acusaron de hechicera y tantas cosas más que apenas puedo recordarlas... 

***

El día ha llegado. En realidad ustedes son los primeros que van a tener la posibilidad de visitar el lugar. Vean y juzguen con sus propios ojos. La ronda es gratuita, ¡invita la casa! ¡no se les ocurra parpadear! ―Afirmó el anciano mientras se dibujaba una mueca maliciosa sobre su rostro esperpéntico y sacaba las llaves del bolsillo de su mugrienta americana granate.

―Sin duda será un placer tener ocasión de visitar el verdadero lugar donde sucedió todo ―respondió Frank lanzando una mirada de complicidad a su prometida, que se mostraba entusiasmada y le brindó una sonrisa. Frank llevaba toda una vida especializado en traumatología, y había leído mucho sobre aquel caso, que se había convertido con el tiempo en una leyenda.

El anciano clavó su mirada desafiante sobre él y sonrió.

―Bienvenidos al teatro del horror, les aseguro que después de ver esto será tal la impresión recibida, que no saldrán de su asombro. También les prometo que no recordarán nada. Imaginen por un instante que es posible grabar a fuego imágenes sobre sus mentes. Su marca les quemaría tanto, les produciría tal dolor... Ese es por decirlo de algún modo, un lejano reflejo de lo que sentirán hoy. Les advierto que todavía están a tiempo de volver atrás y desistir, pero una vez dentro ya no podrán ―.

No les hizo falta nada más que otra mirada de complicidad para preguntarse si optarían por hacerse atrás.

―Estamos preparados ―Afirmó Frank.

El anciano los guió hacia el interior de un callejón de la ciudad. Sus pasos lentos y sigilosos se fundían bajo el manto de la noche. La lluvia no cesaba. Algunas ratas bebían de los charcos reflejando su morro prominente en ellos.

Llegaron al final del callejón y descendieron por una escalera de piedra que los condujo hasta un entresuelo. Frank rozó con la punta de sus dedos la fría piedra de las paredes como si quisiera arañarlas y un escalofrío repentino recorrió todo su cuerpo. Al mismo tiempo que lo hacía, el anciano empujó una puerta metálica que emitió un chirrido estridente. En la parte superior aparecía colgada en el centro, una placa dorada donde podía leerse: “Doctora Annabel L. Traumatóloga”. De pronto, un intenso olor a humedad impactó sobre las fosas nasales de todos ellos. Al anciano aquel hedor no pareció afectarle, sin embargo la mujer sintió náuseas, y no tuvo más remedio que agarrarse al brazo de su pareja con fuerza para evitar caer de bruces al suelo.

El interior presentaba el aspecto de una consulta médica cualquiera, aunque algunos detalles indicaban que no lo era. La sala, de unos cuarenta metros cuadrados, tenía dos ventanas rectangulares de dimensiones reducidas cerradas por unos cristales ocultos tras unas cortinillas de color gris tupidas recubiertas de mugre. En el centro del espacio observaron una camilla cubierta por una sábana repleta de sangre reseca. A su lado, una mesa rectangular de patas metálicas sobre la que se disponían instrumentos quirúrgicos oxidados, algodón y una jeringuilla que parecía haber sido usada. Al fondo de la estancia se levantaba un enorme mueble de madera pintado de blanco con dos puertas de cristal. Su interior dejaba a la vista diversos útiles de enfermería y un sinfín de botes de cristal de diversos tamaños que contenían huesos animales y humanos. Habían sido clasificados según su procedencia: “brazos”; “cabeza”; “pies”…

―Annabel Lorey nunca fue una persona común. Creció en una familia sin recursos y muy desgraciada. Sus padres, que tuvieron problemas con el alcohol y las drogas, la rechazaron desde muy pequeña a causa de su aspecto físico; pues era bien diferente a las niñas de su edad. Sus huesos tenían un tamaño inferior al corriente e impedían su desarrollo y crecimiento, a ello se sumaba una piel pálida cómo el mármol y el inusual color de su cabello blanco como la nieve.

Desde muy pequeña Annabel sintió predilección por el estudio de los huesos. Su padre, que había sido médico, no había podido hacer nada por curar su enfermedad, tan solo estudiarla y ella se obsesionó por comprenderla hasta la saciedad. Le gustaba leer los libros que su progenitor guardaba en la casa hasta que llegó un día en que no pudo hacerlo. Sus padres decidieron encerrarla en el sótano de su propia vivienda. Le propinaban brutales palizas cuando iban bebidos. La niña, carente de todo afecto, iba alimentando día a día odio hacia ellos y una violencia incontenible. Cada vez que bajaban con intención de pegarle la encontraban royendo huesos de rata o comiendo insectos que encontraba en el suelo del sótano. Ella los miraba con indiferencia sabiendo lo que le esperaba, y se limitaba a contarles historias en un tono de voz muy alto para no oír sus voces, mientras se le ocurrían mil maneras de matarlos y pensaba cuál de ellas sería la mejor. A veces les aseguraba que muchas noches acercaba su oído al suelo y al otro lado podía escuchar a los muertos susurrándole que algún día vendrían a por ellos y los matarían si no lo hacía antes ella misma. Pero iban ebrios y apenas la escuchaban.

―Conozco esa historia, la leí en la prensa. Una noche, ella misma los degolló con un fragmento de vidrio de la ventana del sótano y logró escapar ―afirmó Frank con seguridad.

―A pesar de todo lo que les he explicado, Annabel Lorey siempre trató a sus pacientes con cortesía y respeto cuando entraban en su consulta la cual tienen el privilegio de estar visitando. Annabel, ayudada por un joven cuya identidad nunca se supo, se hacía pasar por traumatóloga. Al entrar una visita la hacía pasar con amabilidad, rogando a su ayudante que saliera de la sala, y le interrogaba sobre su dolencia. Poco después, pedía que se tumbara sobre la camilla y ataba sus extremidades con correas a ella. Elegía un instrumento: gubias; tijeras; pinzas de hueso; martillo quirúrgico…y se lo mostraba al paciente, sin que este fuese capaz de imaginar que con ese mismo instrumento iba a torturarle antes de acabar con el.

En esta misma camilla martirizaba hasta el extremo a sus víctimas y después clavaba sus colmillos en distintas partes de sus cuerpos hasta desangrarlas. Finalmente, separaba la carne de los huesos y conservaba estos últimos en los botes de cristal que habéis visto.

-¿No les parece fantástico poder observar tanta variedad: huesos de niño; de ancianos; de jovencitas…¿no les deleita el olor de los ungüentos que ella utilizaba para embadurnar los huesos?-

Al escuchar aquello la joven pareja se miró aterrada. De repente la puerta metálica de la consulta se abrió de par en par chocando contra la pared y ambos palidecieron dirigiendo su mirada hacia ella. Solo había sido un golpe de aire. Al girarse de nuevo, el anciano había desaparecido. De pronto sintieron un intenso dolor en el cuello y cayeron desplomados sobre el suelo.

―Ya les advertí que no recordarían nada…susurró una voz seguida de una risilla nerviosa.

miércoles, 2 de febrero de 2011

Taller de escritura

Hola,

Me gustaría compartir con vosotros una notícia que me ha parecido muy interesante para todo amante de la escritura (noveles y escritores). A partir de día 10 de marzo en Barcelona, el escritor Santi Baró dirigirà un taller de escritura semanalmente. Desgraciadamente no me es posible asistir pero me vendría muy bien poder apuntarme. Os dejo la información por si os interesara:

http://laboratoriodeescritura.com/laboratorio/cursos-presenciales/narrativa/narrativa-introduccio.php

Y unos breves apuntes biográficos sobre Santi Baró.

Nace Olesa de Montserrat el 30 de Noviembre del 1965. Desde muy joven decidió que quería ser dramaturgo y actor, pero las cosas no fueron como esperaba, y se encontró a los dieciséis años trabajando como joyero en el taller de sus padres. Aunque, lentamente, y, habiendo trabajado en diversos oficios, consiguió atrapar aquel viejo sueño con la única diferencia de que escribe novelas en lugar de teatro. Santi Baró ha quedado finalista en diversos Premios y ha ganado numerosos; entre ellos en 2010 el Premio Barcanova de Literatura Infantil y Juvenil con la obra “La Lluna de Gel”.

A continuación os nombro algunos (en catalán):

PREMIOS

- Premi de novel•la Vila d’Ascó 1995
- Premi de novel•la Vila d’Ascó 1996
- Finalista Enric Valor 1996
- Premi de novel•la Sant Just 1997
- Finalista Premi Barcanova de novel•la infantil i juvenil 2006
- Finalista Gran Premi de les Lletres Catalanes Ramon Llull 2008
- Premi de novel•la Esport i Ciutadania 2009
- Premi de novel•la Barcanova juvenil 2010

BIBLIOGRAFIA

- Des de les seves estones lluïdes (ajuntament d’Ascó)
- No vaig tenir temps de plorar (editorial El Mèdol)
- Joc de dames (editorial El Bullent)
- Temporada de caça (editorial Columna)
- El noi que tenia mil anys (editorial Barcanova)
- Nit de sang (editorial Barcanova)
- El rei d’uruk (Random House Mondadori)
- Un contra onze (Editorial Cruïlla)
- Paisatge sobre tela (editorial Barcanova)
- L’Home que es posava vermell (edicions paper d’estrassa)
- El retorn a la terra (Estrella Polar)

Os recomiendo visitar su blog: www.santi-baró.blogspot.com

Saludos